MUSEU DE CAN TINTURÉ

El Museu de Can Tinturé està situat en un edifici construït a finals del segle XIX per l'arquitecte Claudi Duran Ventosa a petició de Joan Tinturé Campreciós. Acull el primer museu monogràfic de rajoles d'Espanya. El fons està format principalment per la col·lecció de Salvador Miquel, adquirida l'any 1999 per l'Ajuntament d'Esplugues amb l'objectiu de conservar-la i fomentar el seu estudi i difusió.

La col·lecció, composta per més de tres mil rajoles de diferents estils i models, descobreix la importància com expressió artística i patrimoni cultural de la rajola de mostra, un producte ceràmic que va servir per al revestiment dels habitatges de Catalunya i de la resta de la Península des de l'època medieval fins que es va iniciar la industrialització del seu procés de fabricació. Són les rajoles que se solien col·locar en les cuines, serveis, excusats, baixos de balconada, arrimaderos i contrapetges, encara que també s'utilitzaven per a emmarcar i engrandir els panells figuratius i els panells per encàrrec.

Al mateix temps, el museu també exposa peces del segle XIX extretes del recinte de la Fàbrica Pujol i Bausis, coneguda popularment com "La Rajoleta". Es tracta d'un centre productor de ceràmica modernista del que trobem mostres en edificis tan singulars de Barcelona com el Parc Güell, la Casa Lleó Morera, la Casa Amatller o l'Institut Pere Mata de Reus. En l'antiga ubicació de la fàbrica Pujol i Bausis, situada a pocs metres de Can Tinturé, els diumenges es poden visitar les restes de diferents tipus de forns per a la producció de ceràmica i una exposició temporal que introduïx a la història de la fàbrica.

http://www.museucantinture.org/CTESP.htm

TORRE DEL LLEONS

S. XVI (?) La Torre dels Lleons fou edificada, possiblement, sobre una vil(la romana com semblen demostrar alguns vestigis que encara hi resten d'un tros de paret on es veu clarament la tècnica de construcció "opus spicatum", per la disposició en espigues dels materials.

No obstant això és una pressuposició incerta car la troballa de restes a la superfície podria plantejar la hipòtesi que es tractes de restes del que havia estat el castell de Picalqués, construït, tal vegada, a l'entorn del s. X. L'estructura actual de l'edifici data, possiblement, del s. XVI, tot i que ha sofert diverses reformes posteriors mostrant un aspecte diferent al dels seus inicis. L'edifici té un jardí anterior i un gran pati posterior, el qual es troba a un nivell inferior al del pis, on s'accedeix per una escalinata on hi ha, en ambdues bandes, dos lleons de pedra que havien estat brolladors d'aigua de la pròpia mina que tenia la casa i que justifiquen el nom actual amb què es coneix la que fou l'antiga torre de Picalqués. A destacar, l'existència de dues làpides romanes provinents de l'antiga muralla de Barcelona. Especialment, recomanable és la visita al celler que és format per paret de maçoneria de pedra, amb voltes i paviment de rajola. Cal Picalqués fou, sovint, visitat pel poeta Victor Balaguer (Barcelona 1824-Madrid 1901) qui dedicà "Les bodes del cavaller" a una llegenda sobre el castell així com, entre altres poesies, la que tracta del tema del seu escut heràldic "Non sic semper sed".

CASAL DE CULTURA ROBERT BRILLAS

S.XIX Si fem cas a la data que es troba a la llinda de la porta, escrita en nombres romans, Can Brillas fou construït l' any 1808.

L'edifici concebut com a masia havia estat adaptat per la família Brillas com a celler l'any 1888 fent possible algunes de les expectatives comercials de la producció vinícola de la població. Posteriorment, l'any 1924, la família reaprofità aquest celler per produir vins escumosos sota el nom comercial "Champany Marguery" empresa que funcionarà fins a finals dels anys 60. A primers de segle, l'antiga masia fou reformada al gust modernista, possiblement, coincidint amb la creació l'any 1906 de l'entitat cultural de "L'Avenç" que fins a l'any 1923 utilitzà Can Brillas com a seu social. La façana actual es troba rematada per una original motllura triangular que combina les formes lobulades de clara influència modernista. De la fesomia de l' antiga masia encara se'n conserva el rellotge de sol i la disposició de les obertures. L' any 1973 fou adquirida per l'Ajuntament d'Esplugues per destinar-lo a Casal de Cultura. En l' actualitat, a la planta baixa, hi ha dues sales d'exposició, en una d'elles destaquem l'existència d' una esplèndida porta de fusta modernista.

CAN CLOTA

S.XIV (?) És un dels edificis més remarcables i emblemàtics de la ciutat. Els seus orígens es remunten al període medieval quan s'alçà la masia inicial i la torre.

El primer propietari de qui hi ha referència és Simó Canyet del qual se sap que l'any 1503 era síndic del poble. Després de tenir diferents propietaris, l'any 1734, la finca és adquirida per Jaume Clota, el nom del qual encara subsisteix. Posteriorment, cap a l'any 1788, Can Clota passà a mans del baró de Vilagayà, propietat que des d'aleshores encara sustenta el seu actual successor. L'edifici té tres nivells i una torre carrada més alta amb un mirador voltat d'arcs de mig punt i que, possiblement, antigament havia estat cobert. La façana est, la més antiga, té un gran portal, amb balcons allindats i amb un rellotge de sol. En el llindar d'una de les entrades hi ha l'escut familiar de la baronia amb la inscripció: "Triumphum non est sine sanguine". Hi ha capella, originària del segle s. XVII, de caire renaixentista i barroc que fou renovada l'any 1941. En el jardí hi destaca el llac rodejat per una galeria d'arcs formant una pèrgola, amb un brollador escultòric de pedra en una cantonada, on es representa un infant a sobre d' un lleó. L' interior de la masia senyorívola és, també, molt notori ja sigui per les voltes i elements constructius com per altres obres artístiques que acull.

PARC DE CAN VIDALET

El parc de Can Vidalet és un dels parcs històrics de l'àrea metropolitana i l'espai verd urbà més valuós d'Esplugues.

Sovint, sense cap base documental que així ho confirmi, s'ha afirmat que els jardins daten dels anys 20 i que són obra del mestre universal de la jardineria, Jean-Claude Nicolas Forestier, potser ajudat pel seu deixeble Nicolau Maria Rubió i Tuduri, arquitecte municipal d'Esplugues des d'aleshores. Tot i que aquesta teoria és especialment suggerent, la vegetació, en la majoria dels casos, és cronològicament anterior, possiblement ja existent des de mitjan segle XIX. Per altra banda, a causa de la recent reposició del templet, s'ha sabut que l'originari corresponia a l'any 1897. No obstant això, potser els anys 20 es va fer una remodelació incorporant nous elements. El parc, actualment, comprèn una extensió aproximada de 3,5 ha i ocupa una part de tot el que havia estat l'extensa finca dels Vidal i Ribas, Jover i Juncadella. Antigament, la finca comprenia tres cases senyorials: Can Totó, Can Roses i Can Vidalet. Durant la guerra civil (1936-1939), les propietats van ser confiscades i els amos van fugir. Segons testimonis orals, les cases van ser ocupades temporalment pel cap del govern de la Segona República, el doctor Negrín i/o pel ministre Indalecio Prieto. Un cop acabada la guerra, van retornar a la família propietària. No obstant això, amb l'excepció de Can Vidalet, les cases foren enderrocades i es van talar gran part dels arbres dels jardins. Posteriorment, urbanitzacions de la zona van fer-ne disminuir la superfície i augmentar el seu estat deterioració. El Pla comarcal de 1953 va qualificar la finca com a parc urbà. El 1973, s'aprovà definitivament el Pla Parcial d'ordenació de Can Vidalet. Entre 1970 i 1974, a través de diferents cessions i expropiacions, la propietat passà a mans municipals. D'un temps ençà ha passat a formar part de la xarxa dels parcs metropolitans. El parc de clara inspiració romàntica, conté elements d'interès, assenyalem: el llac, on destaquem el reinstaurat templet -còpia de l'original- d'inspiració neoclàssica , el safareig i el mateix edifici de Can Vidalet que havia estat l'escola pública Vicenta Vives. El palauet, força transformat interiorment, encara conserva el seu estil d'inspiració neoclàssica, amb planta baixa i dos pisos. Va ser construït, els anys 30, després de, pràcticament, haver enderrocat l'anterior. La coberta és plana i es troba rematada per una balustrada. A la part posterior, destaca l'escalinata a dues bandes.

CA N'HOSPITAL O CASA FÀBREGAS

	s. XV (?) La masia és de planta quadrada amb afegits laterals i coberta a quatre aigües, composta de planta baixa, pis i golfes. A la façana, rigorosament simètrica, s' obre un portal rectangular amb una llinda datada l'any 1731.
	A la planta baixa, un ample vestíbul és travessat per un arc de pedra. Al fons, s'accedeix al celler original. La família Fàbregas fou la primera propietària de la finca on es conreava, especialment, la vinya. Durant un temps aquesta propietat va pertànyer a l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, i això va fer que, popularment, comencés a anomenar-se a Ca n'Hospital. Quan fou retornada a la família Fàbregas, es reformà la casa així com els jardins de l'entorn. En els terrenys de Can Fàbregas, tocant al torrent de les monges s'hi conserva un antic molí, possiblement originari del s. XVIII si bé ha sofert diferents reformes posteriors.

CAN BIALET

S.XVI (?) Com la masia anterior s'integra perfectament al conjunt paisatgístic i arquitectònic del carrer. És de planta basilical, amb la façana asimètrica, es troba dividida en tres tramades, la central, més elevada, posseeix un portal d'arc de mig punt, l'accés del qual es troba alçat del nivell de terra. A la façana, s'hi conserva el rellotge de sol, element molt típic de les masies catalanes.

CAN CARGOL

S. XVII (?) Aquesta masia contribueix a accentuar el tipisme del carrer Montserrat. Durant el temps ha sofert diferents transformacions tot i que conserva bona part de la tipologia i estructura original.

Durant l'any 1969 s'hi fan reformes a càrrec de l'arquitecte Emili Bofill. Actualment, el conegut escultor Xavier Corberó hi té la seva residència. A la façana hi destaca el rellotge de sol i l'asimètrica col.locació de les finestres, les quals es troben emmarcades amb pedra. La porta principal està flanquejada per un banc. La coberta és a dues aigües, vessant als laterals. Posseeix un arc peraltat al vestíbul d'accés i festejadors i magnífiques reixes a les finestres. Conserva l'escala i part dels paviments són originals. Al davant de la masia, a l'altre vessant del carrer, el safareig i l'edifici annex.

ESGLÉSIA PARROQUIAL DE SANTA MAGDALENA

1864 Originàriament, hi havia emplaçada una petita ermita, dedicada a Santa Maria Magdalena, propietat del monestir de Sant Pere de les Puelles. El 1103 va ser consagrada com a parròquia del poble. Durant el segle XVI, a causa del creixement de la població, fou necessari engrandir l'església.

D'aquest període només es conserva una imatge de la Mare de Déu de Gràcia. La descripció d'aquesta església gòtica fou feta pel baró de Maldà l'any 1770: "Té una bonica nau central coberta amb voltes d' ametlla i clau, de planta rectangular (...) A cada costat de la nau hi ha dues capelles amb volta de punta d'ametlla i quatre altars (...) el campanar és quadrat amb cinquanta graons per pujar-hi quatre finestrals i dues campanes...". L'any 1843, es decideix l'engrandiment i construcció de nou del temple; i, l'any següent, s'enderroca una casa propera -Can Majoral- que va ser traslladada a la Riba Tallada. No obstant això, no serà fins l'any 1863 quan començaran les obres per a la construcció del nou temple. La reforma va canviar l'orientació del temple i va destacar sobretot la façana, ampla, amb un rosetó central i el campanar quadrat amb el rellotge. El campanar d'estil renaixentista de 45 metres, té quatre obertures, així com el cos de la nau, més elevat a la part central. La porta té llinda i un timpà d'arc de mig punt. L'any 1936, l'església fou cremada. Tot just acabada la guerra civil, l'any 1939, s'iniciaren les obres de reconstrucció del temple, a càrrec de l'arquitecte municipal, Climent Maynés. L'any 1944 s'engrandeix el presbiteri i s'inicia la construcció de la nova rectoria.

CAN PI

S.XIV (?) El primer propietari conegut fou Antoni Guasch que pagava censos al monestir de Sant Pere de les Puelles, l'any 1516. El seu successor i gendre fou Joan Campderrós, que exercí de jurat del poble l'any 1610.

El baró de Maldà refereix Can Pi com la segona casa més rica d'Esplugues. El següent propietari, Pau Pi, era conseller del poble l'any 1625. Segons esmenta E. Carbonell, durant els segles XVII, XVIII i XIX els successors de Pau Pi ocuparen els primers llocs, tant del poble com de l'església, d'on era obrer perpetu el cap de família. Un dels successors de la propietat, Pau Gelabert i Amigó, va donar, l'any 1925, una part del terreny a l'església per tal que aquesta pogués ampliar i construir una capella dedicada al Santíssim. Can Pi té dues entrades, l'una per la plaça de l'església i l'altra pel camí de la Creu. La masia és de planta basilical, de tres tramades amb una quarta afegida posteriorment en el seu cantó dret. La façana oriental es troba rematada per tres arquets de mig punt a les golfes.

CAN CORTADA

s. XV (?) Poca informació hi ha dels orígens de la masia , d'aspecte senyorívol; un dels seus primers propietaris, Jeroni Matheu, fou jurat del poble l'any 1598. L'any 1630, la finca és adquirida per Jaume Cortada, primer baró de Maldà.

Rafael d' Amat i de Cortada, baró de Maldà recuperà la casa -que havia estat confiscada per l'arxiduc Carles- i l'any 1768 la renovà conferint-li l'aspecte actual. Assenyalem que aquest personatge és l'autor del famós "Calaix de Sastre" que ultra el seu valor documental de dietari i crònica de l'època té el mèrit d'ésser una de les obres més importants de la narrativa en llengua catalana del segle XVIII. Segons explica E. Carbonell importants personatges polítics i militars han visitat o viscut a Can Cortada: Espartero el 3 de desembre de 1842 va signar, damunt la taula del seu menjador, l'ordre de bombardeig de Barcelona; el general Pavía es refugià a Can Cortada abans del cop d' estat del 1874, i, sovint, el general Primo de Rivera visitava la família Maldà. Són sorprenents les grans dimensions de l'edifici, sobretot la llargària de la façana. A la planta baixa, hi ha tres portes d' accés i cinc finestres de mides diferents. Al primer pis hi ressalten set balcons amb paviment de rajola vidrada, suportats per cinc volutes de ferro forjat. Les golfes comuniquen a l'exterior per una galeria de solana amb dotze arcs de mig punt a la part central i dos més, situats a ambdues bandes, més separats. Les obertures emmarcades amb pedra contrasten amb la blancor dels murs. Can Cortada té dues façanes, la que correspon a la part posterior té una porxada coberta d'heura on l'accés és alçat amb una escalinata de doble vessant. La façana posterior comunicava, a través d' un passeig d'arbres, amb la Via Augusta.

CAN RAMONEDA

	S. XIV (?) Can Ramoneda, possiblement originària del segle XIV, ha estat arranjada i ampliada al llarg del temps, especialment l' any 1642. Pel 1770, el baró de Maldà diu de qué és la casa més rica del poble.
	El primer propietari documentat és en Pau Ramoneda, que fou jurat del poble el 1597. L' any 1938, Gaspart Calvet comprà la casa que, més endavant, passà a mans de la família Tarragona i es convertí en seu del Museu Estrada i on s' exposava una important col(lecció d'artcontemporani. Actualment, és propietat de la família Vilallonga que la té llogada al prestigiós escultor Xavier Corberó, qui hi té emplaçada una exposició permanent de part de la seva obra. Per la seva arquitectura, Can Ramoneda és una de les cases pairals més característiques d'Esplugues. La coberta és a dues aigües partides i asimètriques. Totes les obertures estan emmarcades amb pedres excepte una porta que té la llinda de fusta. Els únics elements decoratius són el relleu de les arcades i pilastres de la galeria de solana. A la façana, hi ha un rellotge de sol. Ressaltem, també, com a característic l'arc de mig punt adovellat de la porta principal la qual té una petita escala d'accés i un banc d'obra que la flanqueja.

MONESTIR DE MONTSIÓ.

	L'any 1947, la comunitat de les monges dominicanes adquiria la propietat de Can Casanoves amb l'objecte de traslladar la seva residència de la rambla de Catalunya de Barcelona a un altre indret més d' acord a les seves necessitats.
	El nou emplaçament de la comunitat significà, també, el trasllat del claustre gòtic que originàriament havia estat emplaçat a l'antic convent agustinià situat prop de la pl. Sta. Anna i, posteriorment, traslladat a la rambla de Catalunya. No obstant això, l'església del convent restà a l'Eixample de Barcelona convertida, en l'actualitat, en la Parròquia de Sant Ramon de Penyafort. El claustre s. XIV No es coneix ni l'autor ni l'any de la seva construcció, això no obstant, hom pot establir una gran analogia i similitud amb el claustre de Sta. Maria de Jonqueres (en l'actual Parròquia de la Concepció del carrer Aragó de Barcelona). Si el de Jonqueres va començar l'any 1366 és possible que el de Montsió fos de la mateixa època i d'un mateix artista constructor. En l'actualitat, el claustre té dos pisos que formen quasi un quadrilàter de 22,29 m per 24,32 m amb 8 i 9 ogives, respectivament. Cal assenyalar que aquestes dimensions són força més reduïdes que les que havien estat originals. Les primes columnes de pedra de Girona són esbeltíssimes i estan formades per l'agrupament de quatre prismes cilíndrics que descansen sobre un sòcol. Cada columna mostra un capitell en forma d' àbac, treballat en les seves quatre cares amb dues roses de cinc pètals, i entre les roses un petit escut amb la flor de lis. L'arc que arrenca dels capitells acaba en punta d' ametlla. Les columnes del claustre superior són rodones, amb arcs més rebaixats. Els capitells mostren dues flors en cada banda. En l'angle de les galeries hom pot apreciar quatre arcs que actuen de contrafort, de les mènsules terminals dels quals destaquen imatges i flora, lluita d' animals, un àngel tocant el llaüt, d'altres sostenint un escut amb una flor de lis, un bisbe, una santa amb castell i una palma, caps de reis i motius ornamentals. La magnífica i esvelta portada gòtica en l'atri que dóna accés al claustre és excepcional en el seu estil. Dos massissos pilars amb aresta en formen el marc i a una altura de dos metres de terra, destaquen les bellíssimes impostes de pedra de cadirartge, representant a la dreta l'Anunciació de la Santíssima Verge. La part esquerra és més historiada, hi ha treballat, en primer terme, el cavaller St. Jordi alliberant la donzella del drac a la vista dels reis que ho contemplen des d'una finestra: en el centre Adam i Eva en el Paradís; i finalment, la Visitació i St. Miquel Arcàngel. En un dels murs del claustre inferior hi ha una font gòtica construïda cap a la meitat del s. XV, tota de pedra amb delicats calats, formant un arcosoli que inicia el mig cos superior de St. Joaquim, a un cantó, i de Sta. Anna, a l'altre. En el centre, entre els dos arcs, el Misteri de la Presentació. Finalment, un teginat policromat amb roses cobreix el sostre del pis superior, salvaguardat per un altre de teules que marca lleu pendent amb el seu corresponent ràfec. En el monestir de Montsió s'hi conserven encara relíquies commemoratives de la batalla de Lepant (1571): una pintura de la Verge amb el Nen Jesús, una flàmula que penjava del pal de la galera del Gran Turc i quatre estendars. Can Casanoves s.XVI(?) Des de la porta de l'atri del claustre hom pot apreciar la façana posterior de Can Casanovas, on encara es pot besllumar el pas del modernisme per Esplugues. El nom primitiu havia estat el de Mas Colomer i la primera referència és de 1516 en què es constata que el seu propietari és Jaume Casanoves. Possiblement, a finals de segle, el llavors propietari, Josep Pujol decidí reformar la finca encarregant aquesta comesa a l'arquitecte Antoni M. Gallissà (Barcelona 1861-1903) qui va morir sense haver conclòs definitivament el seu projecte de restauració. A més de reformar la torre, s'hi afegiren nous cossos i unes torres treballades amb maó vist i vidriat, i s'hi canvià la coberta i les obertures. A la façana visible des del claustre, hom pot destacar l'afegit d'una tribuna amb arcs apuntats de maó i rajoles de ceràmica, i al damunt una galeria de solana. A la façana visible del carrer de l'Església hi ressalten les obertures, de formes diverses, repartides irregularment per tot el mur i una tribuna, les quals presenten nombrosos jocs de maó.

FORNS I XEMENEIA DE LA FÀBRICA DE CERÀMICA ARTÍSTICA "PUJOL I BAUSIS" (LA RAJOLETA)

XIX-XX El conjunt d' elements constituït per: els quatre forns de tipus àrab, els dos forns enterrats -descoberts recentment-, els dos forns d'ampolla i la xemeneia , són un valuós testimoni de les vinculacions que la nostra ciutat mantingué històricament amb el fang.

La fàbrica "Pujol i Bausis" constitueix un centre molt important d' obligada referència en el món de la ceràmica artística industrial a Catalunya i, molt especialment, en el període d'auge del corrent modernista. Segons detallen els propis catàlegs de la fàbrica, el seu establiment data de l'any 1850. No obstant això, segons derrers estudis, seus antecedents empresarialses troben en la societat fundada l'any 1858, pels dos socis anomenats Marius Jourdan Bourrell i Joan Terrada Cornet, naturals del sud de França. La fàbrica els havia costat 58.448 rals i tenia una extensió de mitja mujada que abraçava des de l'actual carrer de l'Església fins a la Riereta. No serà fins l'any 1876 quan Jaume Pujol i Bausis, després de diferents etapes empresarials i dos anys després d'haver compartit la societat amb Miquel Carbonell, instaura amb el seu nom un dels centres productors de ceràmica industrual més emblemàtics del país. A finals del segle XIX, el negoci passa a mans de Pau Pujol Vila, moments que coincidiran amb l'època d'or de la fàbrica i amb el període de màxim esplendor del modernisme català. Arquitectes com Gaudí, Rigalt, Gallissà, Puig i Cadafalch, Domènech i Montaner, Font i Gumà, Bassegoda, Laribal... nodreixen les seves obres arquitectòniques dels elements ceràmics elaborats a Pujol i Bausis. Bona part d'aquests arquitectes, fins i tot, fan projectes ceràmics per encàrrec de la pròpia fàbrica. Una ullada al prestigiós mostrari d'arrambadors de la fàbrica així ens ho confirma... Els llibres de la fàbrica demostren l'extensió de la seva producció, car queden reflectides les importants exportacions de ceràmiques realitzades arreu d'Espanya, Sudamèrica i Nord d'Àfrica. La fàbrica comptà amb directors artístics de gran relleu com: Joan B. Alós i París -pare, d'una altra excepcional ceramista lligada a la població d' Esplugues, Angelina Alós i Tormo- i Francesc Quer i Selves . De la mà d'en Quer, també, treballà el polifacètic artista i teòric Josep Aragay, qui va rebre l'encàrrec de la font del Portal de l'Àngel que es revestí amb rajoles cuites en els forns de la fàbrica d'Esplugues. Pujol i Bausis amb la seva última denominació "Industrial Cerámica Vallvé, S.A." va deixar de funcionar l'any 1984 clausurant definitivament una empresa que havia estat puntal de la ceràmica industrial al nostre país. En l'actualitat, Pujol i Bausis és un projecte de patrimoni cultural de reconversió de les estructures existents en un nou espai museístic dedicat a la ceràmica i a l'arqueologia industrial. Des de l'abril de l'any 2001, s'organitzen a la "Rajoleta" visites guiades tots els diumenges.

CASA DE LA VILA

Per l' abril de 1766, el general marquès de la Mina, intendent del Principat de Catalunya, autoritzava el comte Darnius poder edificar una casa per a hostal i carnisseria al costat de la nova carretera Reial -veritable eix de creixement de la població- amb la condició de construir-la de 25 a 30 vares castellanes apartada de la carretera.

mb aquesta edificació es materialitzava el trasllat de l' antic hostal de Picalqués que, fins aleshores, des de l'època medieval, es trobava emplaçat al desaparegut Raval, al costat de l'antiga Via Augusta, la qual amb la construcció de la nova carretera manada construir per Carles III, l' any 1763, començava a entrar en desús. La família Picalqués havia obtingut el privilegi de carnisseria l' any 1387 i el dret d' hostal l'any 1510. Aquestes concessions motivaren, a tot el llarg de dos segles, tota una sèrie de litigis amb el municipi que es resolgueren quan l'any 1799, l'hereva de la família Picalqués, Bernardina Fivaller de Taverner i d' Ardena, marquesa de Villel, comtessa de Darnius i de les Illes va renunciar els privilegis a favor del municipi. L'hostal vuitcentista tenia un aspecte de bon casal; un ample i alt portal d'entrada destacava al mig de la façana amb un pis i unes golfes. La nau espaiosa d'entrada tenia, a una banda, la carnisseria i, a l'altra, l'estable per a animals. S'accedia al primer pis per una ampla escala lateral interior que conduïa a l'espai destinat per a menjador i zona d'esbarjo. En Rafael Cortada, baró de Maldà, va assenyalar, l'any 1794, que era l'hostal millor de tota la carretera reial, des de Barcelona a Madrid. No obstant això, sis anys més tard, l'hostal deixarà de tenir aquesta funció, perdrà, progressivament, la importància que havia assolit i restarà, posteriorment, com una quadra mig abandonada. L'any 1940, l'Ajuntament d'Esplugues va adquirir la propietat per destinar-la a Casa de la Vila i va encarregar la seva rehabilitació i transformació a l'arquitecte municipal, Climent Maynés. L'estructura bàsica és la de l'antic edifici amb la façana de tres tramades, la central més elevada. La coberta és a dues aigües i la distribució de les obertures és simètrica. Les quatre finestres tenen un marc de pedra i lleixa. El balcó, també emmarcat, està coronat amb un frontó semicircular, on hi ha l'escut. La façana està rematada per tres finestretes reunides amb arquets de mig punt. En l'actualitat, en el primer pis, hi ha l'Alcaldia i el Saló de Plens. Els arrambadors ceràmics del vestíbul i de les escales són de 1959. Destacarem, en el primer pis, alguns dibuixos emmarcats de diferents projectes procedents de l'antiga fàbrica de ceràmica artística "Pujol i Baucis". El Saló de Plens, construït l'any 1950, exhibeix dues àmfores - tipus "Alhambra"- procedents, també, de l'esmentada fàbrica. En una de les seves parets, hi ha una pintura de W. Artero, datada l' any 1957. Al costat de l'escala que condueix al segon pis, hi ha una pintura del conegut escenògraf i pintor Oleguer Junyent i Sans (Barcelona, 1876-1956) que reprodueix la figura de Santa Magdalena situada en un paisatge on, en el rerafons, apareix l' església parroquial d'Esplugues que porta el nom d'aquesta santa, patrona del poble d' Esplugues.